Fotografía i discapacitats

La fotografia pot ser una capacitat artística, un incentiu, un hobbi, una forma d'expressió amb el valor afegit que pot aportar plasmar la realitat sota el prisma d'una percepció sensorial pròpia, personal i característica.

Els qui no patim de cap afectació personal ben sovint creiem que no tenim discapacitats, però n'hi ha moltes més: discapacitat per les arts escèniques, les matemàtiques, la física, la poesía o la fotografia; totes elles lligades sovint a la manca de coneixement, la tècnica i les aptituts personals per a realitzarles, no a les capacitats sensorials. Aquestes limitacions no suposen solament un impediment si no que d'alguns cops es poden convertir en un incentiu per superar-se a un mateix, anar més lluny, i un gran nombre d'organitzacions com ho demostren dia rera dia juntament amb l'esforç dels seus components i afiliats han mostrat que l'afany de superació personal no te límits.

Si treiem les etiquetes sensorials tenim personatges que han despuntat a la història universal de les arts com Tete Montoliu, Hopkins, Bethany Hamilton, Mozard, Miles Hilton Barber o Eric Villalón; alguns d'ells desconeguts pel gran públic i d'altres coneguts per tothom i en cercles acadèmics, però que comparteixen l'arribar tant lluny com les seves capacitats els permenten.

Tots ells comparteixen l'etiqueta de discapacitat , i ben pensat, qui no ho és quan es parla de física quàntica o de travessia pel desert antàrtic?

És per això que ens hem proposa't posar en marxa l'observatori de fotografía i discapacitats complementari tots els projectes engrescadors que ens vinculen fortament en ambdos camps.